7  d’octubre, a les 06:54

Ens n’anem a dormir pensant en coses molt corrents: un examen de la universitat, comprar una peça de roba nova, preocupar-nos per a demanar una feina. I, de cop i volta, el so de l’alarma és un altre: es cancel·len els exàmens, es tanquen les escoles i les universitats, hi ha explosions de coets per tot arreu, la península s’enrogeix. Encenem la ràdio, obrim Telegram: En les nostres ments comencem a re-programar tots els nostres plans. A Gaza tot canvia en un instant.

8  d’octubre, a les 11:30

Les nostres pàgines personals a les xarxes són pàgines d’obituaris. Passem d’una pàgina a l’altra com si caminéssim per una plaça plena de funerals, enxubats l’un al costat de l’altre. Déu meu, el pes d’aquests dies.

8  d’octubre, a les 22:02

Els Estats Units volen enviar un portaavions per a donar suport a l’entitat sionista. Bé, imxal·là: quan siguem alliberats el convertirem en un restaurant flotant enmig del mar.

9  d’octubre, a les 12:34

̶ D’on venen aquests trets?

̶ Dels nostres cors, cadascun explotant per l’agonia d’un gazià.

9 d’octubre, a les 16:52

En cadascuna de les guerres anteriors, hi havia algun tipus de patró en els objectius d’Israel: una vegada podrien ser les famílies, l’altra mesquites, l’altra carrers, encara una

altra àrees frontereres o centres urbans, potser gratacels. Hi havia algun tipus de pla. Per mitjà de les explosions podíem captar-ho, nosaltres, els qui érem sota les bombes: en base als esclats, deduíem els objectius i la trajectòria, i quant podíem esperar que duraria la guerra.

D’aquesta vegada, no hi ha patró: tot està sent bombardejat. Totes les guerres anteriors s’han concentrat en aquesta, de guerra. Gaza, del Nord al Sud, està sent bombardejada de manera caòtica i catastròfica, una massiva carnisseria, un assassinat sense cap lògica. Però són la nostra resistència i la nostra fe en Déu allò que ens permet de mirar els avions i calmar-nos abans de trencar a plorar; o, quan comencem a sanglotar després del silenci, allò que ens permet de dit, Oh, Déu, no tenim a ningú més que a tu.

9  d’octubre, a les 18:39

Estimats amics,

entrem en un capítol en el qual quedarem aïllats del món per tal que la ciutat pugui ser erradicada en el menor temps possible; un temps en el qual no ens podrem comunicar amb ningú ni dins ni fora de la ciutat. Encara no ha caigut la nit, i el bombardeig és infernal. Fins llavors, cobreix-nos amb un torrent d’oració i envia un missatge, una paraula fins i tot, de fermesa i llibertat en el nostre nom. Confiem Gaza i tot el que conté a Déu, el Guardià, el Totpoderós.

10  d’octubre, a les 09:29

En despuntar el dia, i després d’assegurar-nos que seguim vius, ens podem a comptar qui segueix aquí i qui s’ha tornat el seu propi funeral. No són només persones: carrers i barris també. Tota la ciutat ha estat martiritzada.

10  d’octubre, a les 20:56

Busco alberg en tu

de lesions i d’agonia

Declaro

els set versos tan repetits

del fòsfor, el gust de la taronja

i els colors del núvol

de fum

Busco alberg en tu

Ells, que es varen enamorar i varen morir

La pols s’esventarà

i ells riuen.

11  d’octubre, a les 11:09

Gaza ha fet tot el que ha pogut per tal d’enfrontar-se a aquesta opressió. Ha superat la imaginació, s’ha elevat per sobre els límits d’allò possible i d’allò impossible, ha abatut totes les estàtues i totes les prohibicions: ha inventat una fermesa que serà ensenyada per la Història, i que serà mèrit de Gaza. I quan les mentides vessin, els polítics i la seva hipocresia cauran. La humanitat de porcellana s’esfondra sobre sí mateixa: Gaza seguirà sent una llegenda incomprensible, impossible, un rècord mundial que ciutats, civilitzacions i exèrcits només podrien abastar en una era de profetes i miracles.

Hem fet tot el que havíem de fer per a recuperar els nostres drets, per a lluitar, per a resistir, en nom de la nació i de tots els oprimits d’aquest món: no tenim de què queixar- nos o què lamentar. Davant de Déu i de nosaltres mateixos, som persones amb un dret legítim. El nostre deure en el pacte era perseverar i esforçar-nos: tota la resta queda en mans de Déu. En Ell tenim fe, en Ell confiem. Si hem de perir, serà una insígnia d’honor; si sobrevisquéssim, explicarem la història i la durem davant dels ulls del món sencer. Entre nosaltres tenim els nostres rituals: llàgrimes, paciència, tristesa, record, esperança i desesperació. Si morim, i per a parlar en nom nostre: aquí hi havia gent que somiava amb viatjar, estimar, viure, i d’altres coses. Estem sota els plans, i Déu és més alt que ells, Déu és més alt que ells.

12  d’octubre, a les 14:30

Han caigut arbres genealògics sencers, no persones o branques. L’arbre s’esfondra amb tothom a dintre seu, i Gaza es converteix en un erm, en un cementiri obert que s’estén

des de les portes de la Lliga Àrab fins al podi de les Nacions Unides; i mirem les nostre tombes en silenci, amb pesadesa, en submissió a Déu.

13  d’octubre, a les 12:15

Avui és divendres. No ha passat ni una setmana. Ha estat un dia llarg, dividit en desenes de màrtirs i ferits, i molta mort. I no sabem què esperem.

13 d’octubre, a les 20:13

Aquí sobrevivim de moment. L’instant en el qual posem M’agrada a una publicació, l’instant en el qual apaguem l’alarma, l’instant en el qual cridem el nostre fill. Pots cridar i potser no hi haurà resposta: la mort és molt més ràpida!

15 d’octubre, a les 17:19

Aquest brogit que escoltem és el soroll de la mort, que ha passat per sobre nostre per a escollir algú altre. Seguim vius, escoltem la mort d’altres a qui coneixem, diem: gràcies a Déu, l’últim so que van escoltar no va ser el brogit del míssil. Qui escolta el brogit del míssil sobreviu. Estem vius fins un altre avís.

15 d’octubre, a les 20:47

Som allà dalt, construint una altra ciutat: metges sense pacients ni sang, professors sense amuntegament ni crits als estudiants, noves famílies sense dolor ni pena, periodistes fotografiant el paradís i poetes escrivint sobre l’amor etern. Tots ells des de Gaza, tots ells. Al cel, està naixent una nova Gaza no assetjada.

17  d’octubre, a les 11:46

Han mort criatures que no sabien pronunciar els seus propis noms!

18  d’octubre, a les 20:58

Les nostres fotos familiars, una bossa amb els nostres membres, un munt de cendres, cinc sudaris de diferents mides embolcallats l’un al costat de l’altre.

Les fotos familiars de Gaza són diferents, però estan junts, varen estar junts i varen marxar junts.

18  d’octubre, a les 21:17

Si morim, que sàpiga que hi estem disposats i som ferms, i digui’ns que som persones amb un dret legítim.

19  d’octubre, a les 13:10

La meva llista d’amics es redueix, es converteix en petits taüts, dispersos per aquí i per allà. No puc atrapar els meus amics després del míssils, mentre surten volant; no puc dur-los de tornada ni els puc donar el condol, ni puc plorar. No sé què fer. Cada dia s’encongeix una mica mes. Aquests no són només noms, som nosaltres solament: amb cares diferents, amb noms diferents. Déu meu, què hem de fer, Déu meu, amb aquesta gran festa de la mort? Aquí no hi ha cap icona que els faci tornar, fins i tot si renuncien.

19 d’octubre, a les 13:47

La Mariam s’ha sentit alleujada del seu cansament, alleujada per sempre. Ho sento, Mariam, per cada vegada que no vam estar d’acord tu i jo, ho sento tant...

19  d’octubre, a les 21:20

Tot el barri de Zahra, a Gaza, està sota amenaça: les vint-i-quatre torres estan sent bombardejades ara, una ciutat sencera està sent martiritzada, torre per torre, oh Déu meu, oh Déu meu!

20  d’octubre, a les 16:52

Davant de Déu, nosaltres a Gaza som màrtirs, o testimonis de l’alliberació, i tots esperem de saber on serà que caurem. Tots estem esperant, oh Déu meu, la teva paraula és veritable.

La tarda del 20 d’octubre, Hiba Abu Nada fou assassinada, juntament amb tota la seva família, a casa seva, al barri Manara, de Khan Yunis, pel bombardeig indiscriminat israelià.